Conte de ana!!!
Junts per l’estrela
Aquesta història va començar en un poble molt bonic, però apartat del món. Estava en el mar pacífic, en una illa plena de vegetació i animals. Però el que ningú sabia, i menys encara el nostre protagonista, era que en aquella illa hi havien éssers fantàstics.
Aquesta història començà amb un xiquet de set anys, anomenat Natxo. Era ros amb els ulls clars. No era molt alt, però si un poc prim. I el que més destacava d’ell era una piga que tenia al costat de l’ull en forma d’estrela que, a més, a vegades semblava brillar.
Tota la gent li deia als seus pares, que havien dut al món a un ser màgic. Però ningú es referia a que tinguera màgia, era perquè Natxo no era molt normal: no tenia amics en l’escola, ni en el carrer; en l’escola era com si no estiguera; parlava a soles i amb els ninots seus i dels aparadors de les tendes; per les nits, mentre dormia, la seua habitació era com si estiguera boja. Els pares al principi es preocupaven molt, però van anar acostumant-se, perquè el xiquet deia que només volia una mascota màgica. Així que els pares li van comprar un peix pallasso i això ja no els va afectar tant.
Ja feia un temps que s’havien comprat un camp, cap a l’est de l’illa, on no hi havien tants veïns pesats. I al cap d’un temps, es van mudar. Però com el xiquet era un poc curiós, va investigar tota la casa menys una porta. Unes setmanes després, quan ja eren vacances d’estiu, es va disfressar de pirata i es va clavar dins, on era com un armari. Però allí clavat no hi havia res guardat, només que un llibre estrany, on va llegir unes paraules molt estranyes. I es va adormir.
Quan es va despertar, es va trobar en un bosc, damunt d’un arbre. Va mirar cap a tots els llocs, però no hi havia ningú. I de sobte…
-
Hola, amiguet! Ja t’has despertat?- li va dir un petit ésser que tenia al muscle. Aquell ésser de color verd tenia la mateixa piga que ell. Natxo, un poc esglaiat li va dir farfallós:
-Hola! on estic? Qui eres? I què eres?
-Tranquil, tranquil! A veure, la primera pregunta era…On estàs? Estàs en el bosc Sucarraniu, damunt de la meua casa. Jo sóc Dic i sóc un donyet verd. Més preguntes? -va dir, contundent, el donyet fregant-se les mans.
Natxo es va alçar, va baixar de l’arbre darrere de Dic, i van començar l’aventura. Pel camí es van contar mútuament tota la seua història: des les coses de família fins on viuen. Però, de moment, cada vegada que havia de passar una muntanyeta, un riu o canviar de camí, eixia una rama llarga i no els deixava passar fins que encertaren les endevinalles i els embarbussaments que els proposava. Sort que Dic era un expert en endevinalles i embarbussaments i van poder sortir d’allí.
Un poc més lluny van veure una flor molt bonica i van voler apropar-se. Aleshores, quan Natxo va tocar la flor, va començar a fer-se gran i, quan ja va ser gran com una persona, la flor es va obrir i de dins va eixir una xiqueta d’uns 12-13 anys molt preciosa, que els va dir:
-Dic i Natxo, el donyet i el xiquet, els dos elegits ja han arribat fins ací i ara hauran d’arribar fins al castell de Gnoman per destruir-lo.
I va desapareixerà, ella i la flor. Però els havia deixat una borleta a cadascun en la mà, de color daurat. Aleshores els dos van ajuntar les mans i les borletes es van il·luminar. Aleshores, van aparèixer damunt de la muntanya més alta de l’illa, a la porta d’un castell.
Els dos van entrar dins del castell junts, però van haver d’anar amagant-se tota l’estona. Tots els passadissos estaven plens d’éssers molt estranys, però com Dic era un d’ells, se les sabia totes. Quan van poder anar fins la porta del saló, des d’on van veure a Gnoman, el gnom malvat, parlant amb el seu ajudant l’extraterrestre de tres ulls de bròtola de color verd.
De moment, Natxo no podia parar de riure de veure al gnom i el van descobrir. Però Dic es va amagar i no el van veure.
El gnom, assentat des del seu tron, li va fer unes quantes preguntes amb mala llet a Natxo, però ell seguia pixant-se de tant riure. Aleshores el gnom, un poc enfadat, va manar als soldats fantàstics que l’empresonaren a un calabós molt estrany: Cada cel·la era un bolet que tenia una porta amb forats, semblava un apartament. Més que una presó per a traïdors era un castell per a tot el món.
Mentre, en el saló, el gnom es preguntava com havia arribat fins allí Natxo, un xiquet normal i corrent. Però com rient-se tant li brillava la seua piga en forma estrellada, el gnom se li havia quedat mirant. Aleshores, això volia dir que a la fi, no era un xiquet normal. Tenia alguna cosa especial.
Gnoman li va estar pegant voltes i revoltes fins que…Dic va eixir del seu amagatall i el va agafar per sorpresa, quan encara no havia arribat el seu ajudant Estatarrelient. Dic estava saltant i dient-li al voltant de Gnoman totes les barbaritats que es puguen imaginar. Ell ja estava histèric, li va demanar que parara. Però Dic li no volia parar si no feien un tracte, i clar, ja cansat de sentir bots el gnom va dir que sí.
Per fi van arribar a un acord, si Dic i Natxo guanyaven a Gnoman amb les endevinalles i embarbussaments, els diria perquè volia conquistar-ho tot, l’ajudarien (si fora per al bé, clar) i se’n anirien tranquil·lament. Però si era al revés es quedarien en el palau com a servents.
La lluita va començar justament al minut i mig de l’acord i això pareixia una enciclopèdia viva de tantes paraules. A la fi van quedar empatats. Però…que podien fer? No havien fet un tracte per si quedaven empatats!
Aleshores, van quedar en fer el que deien Dic i Natxo, que era el millor per als tres. I resulta que el que volia el gnom era..SER ALT i BO!!!! Els dos es van riure un poc, però la resposta era molt senzilla havia de ser amable, afectuós, amistós… I gràcies a això es faria més alt i corpulent.
Així va ser, a l’instant: va donar les gracies, cinc centímetres; va ser generós amb tots, ala!! 10 centímetres més; i així successivament, fins que va parar als dos metres d’altura. Es van fer amics i es van acomiadar de tots quan se n’anaven.
Dic i Natxo ja s’havien fet molt amics i pareixien germans perquè havien trobat la felicitat i l’harmonia al món i a l’univers, gràcies a les dues pigues que tenien al costat de l’ull amb forma d’estrella, que ara, encara brillaven més perquè estaven junts.
I no es van separar mai més.
Conte contat, ja s’ha acabat!!!!
I qui no alça el cul se li quedarà foradat!!!!