Zeus, Posidó i Hades
Mitologia:
La mitologia és un sistema coherent de mites que fonamenten una religió o un sistema de creences.
La mitologia grega és un conjunt de llegendes que provenen de la religió de Grècia. Els déus olímpics eren, a més de Zeus, que era el més important, Afrodita (amb Eros), Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter (i Persèfone), Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hestia i Posidó.
Zeus:
Zeus és el déu de la llum, del cel serè i del llamp, però no se l’identifica amb el Cel ja que els olímpics no són ja forces còsmiques al contrari que els Titans, sinó sobirans. També es representat amb el llamp. Presideix les manifestacions celestes, provoca la pluja i llança el llamp i el llampec, posseeix l’ègida i manté l’ordre i la justícia sobre el món. Purifica als homicides i és garantia dels juraments. És el dispensador de béns i mals i no es deixa doblegar pels seus propis capritxos, excepte en el terreny amorós. Zeus pertany a la segona generació divina, fill del Tità Cronos i de Rea. Cronos, que havia estat advertit que un dels seus fills el destronaria, tractava d’impedir la realització d’aquesta amenaça devorat els seus fills a mesura que Rea anava parint. Tanmateix, al sisè, Rea va donar de llum de nit i en secret, i al matí va dur a Cronos una pedra embolicada en bolquers. Cronos la devora creient que era un nen. Zeus es va salvar.
Quan Zeus va arribar a l’edat adulta, va voler fer-se amb el poder de Cronos, i va demanar consell a Metis (la Prudència); aquesta li va donar una droga gràcies a la qual Cronos vomità els nens que havia devorat i, amb el suport dels seus germans, Zeus va atacar Cronos i als titans. La lluita va durar deu anys. Els ciclops van donar a Zeus el tro i el raig com a recompensa. Un cop victoriosos, els déus es van repartir el poder, llançant a sorts, Zeus va obtenir el cel, a més de la preeminència sobre l’univers; Posidó, el mar i Hades, el món subterrani. Én la llarga llista d’unions amoroses que va tenir Zeus destaquen: Metis que, per fugir de l’assajament del déu, adoptà diferents formes, encara que sense sort. Cronològicament, la seva primera esposa va ser Metis, amb qui va tenir a Atenea
Posidó:
Posidó o Possidó (en grec Ποσειδών) era el déu del mar, els llacs i dels terratrèmols.
Posidó vivia en un paula submarí prop d’Eges. Solia moure’s amb una quadriga impulsada per dofins. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Neptú. Els seus atributs són el cavall i el trident. Estava casat amb Amfitrite. La història d’amor entre Posidó i Amfitrite va començar quan Posidó va veure a la Nereida Amfitrite ballar a l’illa de Naxos. Posidó es va enamorar d’ella i li va demanar matrimoni però aquesta li va respondre que no. Amfitrite es va amagar a la serralada de l’Atles però un dofí la va trobar i la va convèncer perquè es casés amb Posidó. Posidó, agraït, va crear la constel·lació del Dofí. Amfitrite i Posidó van tenir un fill anomenat Tritó que era una barreja de persona i peix. Amb Demèter va tindre una filla, Despena. Megareu, Abant i Cicreu foren també fills seus. La majoria de fills de Posidó, tant humans com divins, van heretar la seva violència.
Hades:
Fill de Cronos i Rea i germà de Zeus, Posidó, Hera, Hèstia i Demèter. Governava el lloc on resideixen els morts, tots, ja siguen bons o dolents. Correspon al déu romà Dis Pater o Orcus, i al déu etrusc Aita). Amb Zeus i Posidó és un dels grans déus de la terra. Va ser devorat en néixer pel seu pare, però va ser retornat a la vida al començar la rebel·lió del seu germà (Zeus). En acabar la guerra, els tres germans es van repartir la sobirania del món en un sorteig i a Hades li va correspondre el govern del món subterrani. Resideix en un luxós palau junt amb la seva esposa i neboda Persèfone, a la qual va raptar, però també manté algunes poques relacions amb altres dones, com la nimfa Mente. Rarament surt al món exterior i no participa mai en les reunions dels altres déus a l’Olimp. Com a sobirà del món subterrani, totes les riqueses que hi ha sota terra li pertanyen, i per això se’l coneix també com a Plutó, nom que els grecs usaven com un eufemisme per referir-se a ell. També se li va dir Clymenus (el notable), Eubuleus i Polydegmon (qui rep a molts). Quan algú moria, Hermes conduïa al mort fins al riu Estigia, on el Barquer Caront portava en la seva barca al mort a l’altre costat. Diversos rius recorrien el seu regne: Acheron el riu de la tristesa, Cocytus el riu de les lamentacions, Lethes el riu de l’oblit, Phlegethon el riu del foc I Styx el riu de l’odi. A la Ilíada es narra l’enfrontament de Hades i Hèracles quan aquest va voler entrar en el seu regne va ser derrotat per ell, Hèracles el va ferir amb una fletxa i va haver de ser conduït a l’Olimp per ser curat.
Eduardo Cremades, 2º ESO, mito02
He trobat l’informació a: